La medicina del futur, la medicina de les contradiccions

Sóc estudiant de medicina de la facultat de l’Hospital Clínic i estic molt preocupat perquè crec que els canvis que s’estan produint últimament en el sistema universitari i concretament a la meva facultat estan deteriorant l’ensenyament de la medicina greument. Hi ha varis factors que hi tenen a veure.

En primer lloc, i això és igual per a tots els estudiants universitaris, l’increment del preu de les matrícules, que per a l’any vinent rondaran els 2400 euros (en el cas de medicina). Això, combinat amb un sistema de beques que clarament no s’adapta a les necessitats reals econòmiques de les famílies, pot esdevenir un problema de cara a l’accés universal a l’ensenyament superior, un pilar de qualsevol societat justa.

En segon lloc, i ara em refereixo estrictament a la meva facultat però estic convençut que afecta a altres companys també, la implantació a corre-cuita del nou pla de Bolonya és un factor que agreuja encara més la situació. M’explico: Bolonya és una entelèquia que predica classes reduïdes, fonamentades en el debat, aprenentatge més pràctic, avaluació continuada, etc. Això està molt bé, però la realitat és una altra: classes igualment massificades, avaluacions que en la major part dels casos no han canviat en res respecte a les que es feien en el pla antic i la relació professor alumne segueix essent clarament distant.

Ara bé, per a mi, un dels  majors problemes que ens ha portat el revolucionari pla de Bolonya és la supressió de la segona convocatòria. Abans, els estudiants tenien dues oportunitats reals d’aprovar una assignatura (amb un preu de matrícula inferior) i ara no. Per què això? De fet, és una norma raonable, això si, dintre de la lògica del pla de Bolonya: si un alumne mitjançant una avaluació continuada té múltiples oportunitats per demostrar el grau d’assoliment del seu coneixement, es pot assumir que una persona que no aprova l’assignatura és perquè no ha tingut constància durant el semestre i no ha aprofitat les nombroses ocasions que el sistema li ha brindat per a superar-la. Sona lògic, no? Ara bé, en el món real la continuada no existeix. Llavors què passa amb el dret dels estudiants a disposar de més d’una oportunitat per mostrar els seus coneixements? Ara mateix, si pel motiu que sigui, mort d’un familiar per exemple, l’alumne no pot assistir a l’examen final (actualment proves de síntesi) ja no té dret a cap més examen. Bé, seria deshonest afirmar que no existeix una segona oportunitat per aprovar una assignatura. Cal comentar que s’ha implantat un sistema de “repesques pal·liatives” què a nivell de la facultat de medicina-clínic són un desastre de dimensions insospitades.

Llavors què ha de fer? Pagar la matrícula de l’any següent amb un sobrepreu (que abans tampoc existia) perquè se suposa que és un mandrós, irresponsable i inconstant. Aquesta situació, des del meu punt de vista precària, genera una por constant i una angoixa important en l’estudiant.

En tercer lloc, vull referir-me a una modificació que afecta en concret als estudiants de medicina del Clínic també. Resulta que amb la implantació del grau en medicina es volen incorporar al sisè curs, amb molt bona voluntat tot sigui dit, tres noves assignatures: una estada clínica tutelada (popularment anomenada “rotatori”), el treball de fi de grau i farmacologia clínica. Insisteixo que em sembla que són complements formatius necessaris i molt positius, ara bé, la forma com s’implantaran és qüestionable.

La opció per la que s’ha optat és repartir les 3 assignatures que ocupaven aquest espai del sisè curs entre els cursos anteriors. El sorprenent resultat és, doncs, un quart curs amb dues assignatures extres afegides a les ja presents en l’antic pla de llicenciatura i una extra a 5è. Cal dir que la càrrega d’estudi d’un estudiant de llicenciatura de 4t curs ja era fins al moment igual d’extraordinària que la de qualsevol altre curs. Així doncs, com hem d’assolir els estudiants el nivell d’aquesta nova dimensió d’exigència que se’ns presenta?  Un s’esperaria algun tipus d’adaptació dels continguts, dels mètodes d’avaluació, etc. Doncs no! Per sorpresa meva, la única modificació que s’ha produït en el pla docent d’aquestes assignatures és el nombre de crèdits ECTS que valen, a la baixa. I això perquè? Perquè s’ha reduït el temari? Les classes? Les pràctiques? I ara! No, ha estat senzillament per tal que el còmput total de la suma de crèdits del curs segueixi essent 60. Visca els malabarismes aritmètics! Ah, si, perdó. Hi ha hagut una altra modificació: acabem el curs dues setmanes més tard, el 5 de juliol.

Ja acabant i com a reflexió final, vull relacionar aquestes modificacions “tècniques” amb la meva preocupació personal: la perillosa selecció indirecta del perfil de l’estudiant i futur metge que aquests representen. Visualitzem el còctel: increment dels preus de les matrícules, reducció de les beques, increment de la càrrega acadèmica, disminució de les oportunitats d’aprovar degut a una avaluació continuada molt insuficient i una segona convocatòria inexistent. Déu n’hi do, no?

En aquest context, la meva pregunta és la següent: una formació com la que acabo d’exposar és l’adequada per a un futur metge? Com hauria de ser un “bon metge”? Simpàtic? Molt científic? Comprensiu? Competitiu? Afable? Eficient? Un exemple de salut? Bé, jo sóc dels que pensa que la medicina és una professió molt humana, fins i tot més que científica m’atreviria a dir. Dit això, repeteixo la pregunta: m’estan formant en aquests valors/coneixements? La resposta és clara, NO.

Simplement aplicant la lògica a partir dels canvis mencionats anteriorment descriuré el prototip del futur estudiant de medicina.

• Noi o noia provinent d’una família econòmicament benestant que pugui afrontar les despeses no només de la matrícula (que ja serà prou elevada a partir de l’any vinent), sinó també de la seva manutenció per la impossibilitat de mantenir qualsevol tipus d’activitat laboral alhora que la acadèmica. Són nombrosos els companys que treballen entre setmana o els caps de setmana, però sobretot a l’estiu. Cal dir que amb els nou pla d’estudis la estrangulació acadèmica de l’estudiant ens privarà fins i tot de treballar a l’estiu pel fet d’acabar els exàmens ja entrat  el mes de juliol.
• Noi o noia que no pot tenir interessos alternatius a la medicina. Actualment, qui més qui menys, dedica part del seu temps a activitats com l’estudi d’idiomes estrangers, activitats lúdiques, esportives, solidàries, culturals, etc. Un gran professor a primer en una classe ens va fer un comentari que em va impressionar positivament. Va dir alguna cosa com: “Aquest estiu treballeu de dependents/es de botigues, busqueu-vos alguna feina de contacte amb la gent, apreneu a ser simpàtics”. Crec que aquesta és l’actitud. Una persona que se la obliga a preocupar-se i fins i tot a angoixar-se pels seus estudis és molt propensa de caure en una actitud individualista i de ment tancada.

Per tant, la meva pregunta final és: com un estudiant que s’ha passat 6 anys tancat en una biblioteca, que té un passat familiar i socioeconòmic favorable i uns interessos de forma voluntària o forçada molt limitats i centrats en la medicina pot ser competent en una professió que va dirigida a donar servei a uns usuaris del sistema sanitari que cal recordar que són majoritàriament gent desfavorida, sovint amb contextos familiars i socioeconòmics totalment extraordinaris? Resumint, com una formació elitista, de ment tancada i purament científica pot preparar-nos per a un món divers, ple de sentiments i humanisme?

El més fort de tot plegat és que això és directament conseqüència d’un pla que pretenia millorar la qualitat del nostre sistema universitari.

Enviat per Sena